Una càmera és un conjunt de capacitats i limitacions. La capacitat més destacable dels smartphones és que són “invisibles” i sempre estan amb nosaltres. Per a la majoria de la gent el fet que tot sigui automàtic també és una avantatge, però per a la fotografia de carrer és una limitació.
Els primers iPhones tenien el focus fix a la
hiperfocal. A partir de la versió 4 introduirien l’autofocus, que es venia com un avanç, però que complica la captura. Esperar que el telèfon fos capaç d’enfocar sovint significa perdre la foto.
Fa temps que tenia ganes de contar una forma de treball que estic explorant. Normalment edito fotos amb un sistema secuencial de diverses passes. En el cas de les meves pròpies fotos intento deixar molt temps entre una passada, mesos o anys.
El cicle normal és fer un visionat de tot el material immediatament després de la captura i deixar-lo reposar un any per fer la segona passada (a tot el material). De la combinació surt el “borrador” del meu treball, que vull col·lant en el meu
photoblog. En aquesta etapa ja nomino algunes fotografies com a “
my-favs”, que són les que veig quan em demanen algun tema. Per fer alguna cosa que considere meditada la deixo encara més temps.
Des del moment que vaig tenir en mans el
llibre
Street Photography Now em pregunto com és
possible que convinguin en ell, sota el títol de street photography,
Alexey Titarenko
i
Matt Stuart? M’agraden ambdós, però crec que l’únic que comparteixen és l’escenari. Sé
que és només un llibre, però fer-se preguntes no és dolent. En la cerca d’alguna resposta vaig estructurar el problema en
tres parts:
la funció documental, l’experiència i l’estètica de la street
photography. És en l’experiència on trobo més seguretat, sobretot en la frase
de
Nick Turpin “It is a simple ‘Zen’-like experience…” És justament
aquí on veig clarament on comença i acaba la street. Un “streeter” ha de sentir la carrer, respirar-la,
viure-la, ha de ser un apassionat de l’entorn urbà i de les “casualitats” amb les que es “encerta”. Fa un temps
m’he barrejat en
“Fotografia intuïtiva”
a Cartier-Bresson, el Zen i el tir amb arc per parlar de l’experiència fotogràfica i com aprenem a “fluir”
disparant. Independentment del estil, o la possible intenció documental, crec que tots els que fem street
compartim això:
Fa unes setmanes, seleccionant fotos per al fotoblog, em vaig trobar amb aquesta parella d’imatges. Em va semblar interessant fer una sèrie d’entrades amb les preguntes que tinc durant els processos d’edició. Encara que al final deixo alguna certesa, la majoria són interrogants.
Habíem començat a seleccionar buscant un conjunt de street photography i al veure aquestes fotos es disparà l’eterna qüestió ¿què és street photography?
de març 16, 2015
