Al final, sempre arribes al teu destí

de desembre 7, 2019

Al final, sempre arribes al teu destí

Ningú se n’adona? Ningú es queixa? Em pregunten moltes vegades quan veig les meves fotos de passatgers. Els entenc, en part. Encara que els espais en què fotografiem siguin públics, els moments són íntims. En la locura de la masificació citadina busquem intimitat en l’anominat de la multitud. Observar aquell espai sembla ser alguna cosa inquietant per a qui el considera íntim. Es dóna per sentit que els altres passatgers tampoc estan interessats en els seus companys, que tots comparteixen el codi de no-existir simultàniament en el mateix espai… potser és més un no percebre compartit, una ceguesa auto imposta. Si no portéssim càmeres però miréssim amb la mateixa presència que pot tenir aquest llibre mirant amb els nostres ulls segurament ens enfrontaríem al mateix problema, una transgressió. Algú somriuria, sí… però serien els menys.

De la Kodak Brownie a l'iPhone

de desembre 20, 2011

De la Kodak Brownie a l’iPhone

Encara que sembli que la iPhoneografia es tracta d’un grup d’aficionats addictes i tecnòcrates que no poden deixar el seu mòbil tranquil, en realitat és la continuació d’un fenomen que va començar amb l’aparició de la càmera Kodak Brownie a febrer de 1900 i que s’ha desenvolupat des de llavors.

La Kodak Brownie és reconeguda com el principi de la massificació de la fotografia. Amb ella va néixer el terme snapshot: una fotografia feta sense pensar amb un disparo ràpid, sense cap intenció artística o documental que normalment no està ben enfocada, ni bé encuadrada, en la que el subjecte acostumbra ser la vida quotidiana, aniversaris, atardeceres, mascotes o viatges.