Processos participatius en xarxa, com es va fer Passengers 2012

Ens ha semblat interessant explicar com hem desenvolupat aquest llibre. Barcelona Photobloggers realitza projectes participatius en xarxa des de l’any 2006. Alguns d’ells en col·laboració amb importants entitats culturals de la ciutat de Barcelona. En moltes ocasions hem notat interès en el nostre sistema de treball i organització.

En la bibliografia es distingixen dos tipus de processos participatius. Alguns els anomenen com a art participatiu i projectes participatius. Nosaltres fem la mateixa distinció però els anomenem processos participatius i processos col·laboratius.

En els processos participatius un grup d’artistes-participants produeixen o entreguen obres per construir una nova obra col·lectiva segons els criteris i processos de l’organitzador. Aquesta obra reescriu els significats de les obres independents en un nou discurs guiat amb l’organitzador.

En els processos col·laboratius el rol dels artistes-participants s’estén i abasta la discussió del procés, les obres i el discurs de l’obra acabada. En aquest tipus de projectes el procés en si mateix és part de l’obra. En aquesta categoria realitzem “Arrinconado” entre 11 autors que ens reunim per fer “algo” que es va convertir en una obra transmedia amb llibre, exposició i vídeo basada en un relat curt. Res d’aquestes coses estava definit al principi. La única consigna era que tots els productes del procés es firmarien amb autoritat col·lectiva. Aquest projecte va dur un any i mig de treball amb reunions setmanals.

Passengers és un procés participatiu en xarxa. La crida a participació, l’entrega d’obres i l’exposició es fa principalment a Internet. Molts processos d’art participatiu s’utilitzen com a mitjà per a la intervenció social en comunitats. No és el cas de Passengers.

Per a nosaltres, la xarxa és fonamental en el concepte de l’obra com explica Godo Chillida a “Street photography: Experiencia compartida de lo cotidiano”. La xarxa no és només el vehicle, és part mateixa de l’obra. El component “temps real” de la participació és molt important en el procés. La web publica les fotografies en un màxim de 5 minuts des que l’autor les ha “penjat”. L’altre component clau és la ubicuïtat: les fotografies provenen de qualsevol part del món i es consumeixen de la mateixa forma.

En el 2011 per explicar l’estat de la fotografia mòbil, David Lladó va crear el concepte Ubiquography amb el que Barcelona Photobloggers va organitzar una exposició que es va poder veure en temps real en 35 centres de 7 països. Les fotografies es mostraven en pantalles o projectors en el mateix moment que els autors les publicaven a la xarxa social Instagram. Amb això, volíem diferenciar la fotografia mòbil de les anteriors tecnologies i explorar els elements del seu llenguatge propi: la immediatesa, ubicuïtat i la socialització del procés.

Imprimir fotos fetes amb un mòbil per col·locar-les a una paret ens semblava el mateix que gravar una obra de teatre amb una càmera fixa i dir que era cinema. El cinema comparteix molt amb el teatre però té un llenguatge propi. Explicar alguna cosa nova amb eines del esquema anterior és l’error típic que es comete davant d’un canvi de paradigma. La fotografia mòbil ha d’ésser explicada al públic sense oblidar els seus elements diferenciadors.

La fotografia amb dispositius connectats en xarxa i a xarxes socials, amb capacitat de post-processar les imatges, és alguna cosa molt diferent a una Leica amb un carrete de 135 mm. Encara que ambdós aparells són capaços de capturar una imatge, la forma de capturar-la, transmetre-la i exposar-la ha canviat radicalment. És necessària una exploració de les noves capacitats del mitjà.

Una de les característiques més destacables de la nova tecnologia és que els dispositius són autosuficients. En el mateix aparell es pot aconseguir el cicle complet de comunicació. Es pot capturar, processar i enviar al públic la imatge sense necessitat d’un altre dispositiu. Una altra característica és que el públic no està limitat geogràficament. I l’última característica és que tot això es pot fer en segons. Per exemple: amb les Polaroids podíem tenir una imatge positiva en poc temps, però no eren càmeres populars, i encara que tinguéssim una còpia immediata, només la podien veure les persones properes geogràficament.

Passengers també explora aquests nous elements que s’afegeixen als fotogràfics i serveixen al mateix propòsit: documentar el nostre temps i lloc. Utilitzant el mateix sistema que a Ubiquography podem veure la participació en temps real a la web. Però aquesta és només la meitat del projecte. L’altra meitat és “la càpsula del temps”.

A més d’explorar les capacitats dels nous mitjans, Passengers pretén ser una càpsula del temps, un recipient on guardar un document d’una part de la nostra realitat, la part que vivim quan fem servir el transport públic. Com diàvem a l’introducció, una de les raons principals per fer aquesta sèrie de llibres és recrear la màgia que sentim al veure llibres de 1950 sobre passatgers.

Les noves tecnologies estan en canvi permanent. Una web requereix molt manteniment i no hi ha cap garantia que perduri ni tan sols amb ella. Per deixar un document accessible dins de 50 anys hem cregut que un llibre físic és la millor manera de transmetre un missatge a través d’un període llarg de temps. Les còpies que s’imprimeixin segurament perduraran més que la web.

Perquè el contingut de la càpsula sigui rellevant és necessari editar-lo i estructurar-lo. Aquesta part del treball ens permet una lectura més relaxada i un temps per meditar sobre què ens agradaria deixar allà dins.

Procés d’edició

El procés d’edició del llibre ha estat col·laboratiu entre els quatre gestors del projecte. S’han rebut 3651 fotografies de 45 autors preses durant l’any 2012. La participació oberta en xarxa sempre sol portar quantitats molt grans de contingut.

Per poder editar-lo utilitzem un conjunt de receptes que no arriben a ser una metodologia, però que hem utilitzat en molts projectes amb èxit.

L’edició de Passengers es va fer en quatre sessions. La primera, la immersió, va durar 12 hores de treball amb una sola pausa d’una hora per a la menjar. Durant aquesta sessió es van veure les 3651 fotos. Durant l’any, els editors havíem vist les fotos tal com es van publicar, en el context del ocio d’Instagram.

Abans d’iniciar les etapes d’edició vam fer una visualització de totes les fotografies a una velocitat relativament ràpida, un segon per imatge.

En la primera passada els editors havien de respondre per impacte. Cada foto que rebia un vot favorable d’un editor passava a la següent volta. D’aquesta revisió vam obtenir 832 fotografies.

Acabada la primera revisió, vam fer la segona sobre el resultat de la primera. Després de haver vist les imatges dues vegades l’impacte canvia. En aquesta fase ja hi ha més coneixement dels temes del conjunt. Aquesta visualització es fa amb una altra consigna “has de dir-me quina foto no pot faltar”. Una altra vegada, si un editor escull la foto passa a la següent fase.

Ara teníem 200 fotografies, per a la tercera iteració, la consigna és “aquesta foto no m’agrada”. Aquí es resten fotos. Els editors poden tractar les inclusions o exclusions però si un inclou o exclou la foto entra o surt. En aquesta etapa el diàleg entre editors és mínim perquè el nombre d’imatges és massa alt.

De la tercera iteració van quedar 110 fotografies. En la quarta fase la votació canvia. Aquí cada foto rep un vot per cada editor i la consigna és “vull que aquesta foto estigui dins el llibre”. Resultat: 47 fotos van rebre 4 vots, 29 fotografies van portar 3 vots i 13 van quedar amb 2. Com havíem prefijat un nombre aproximat de 80 fotografies per a l’edició final, les fotos que havien rebut menys de dos vots van quedar fora.

Sobre les 89 fotos estudiàvem els temes i la proporció de fotografies per participant. Com l’objectiu era 80 restàvem fotografies dels autors que més imatges tenien per deixar el nombre més proper. De aquesta volta van quedar 81 fotografies de 35 autors. Així vam acabar la primera sessió.

Una anècdota curiosa del primer dia és que vam trobar a dues persones fotografiades per diferents autors. Cap de les quatre fotos és part del llibre, però va ser divertit trobar-ho.

La següent sessió seria pasades dues setmanes sense que tornéssim a veure res en absolut del llibre. Després de la immersió havia de deixar que el nostre subconscient analitzés el que havíem vist durant dotze hores.

En la segona sessió identifiquem i agrupem temàtiques. En aquest exercici sumem fotos i autors. De aquesta jornada teníem un projecte de 114 imatges amb 36 autors. Aquí el diàleg entre editors és clau. La forma d’interpretar les fotografies de cada un s’havia de compartir per identificar millor els temes.

Les dues últimes sessions es van centrar en establir la seqüència del llibre. Els temes es van agrupar per crear un recorregut fotogràfic per al viatge: arribada als andenes i trànsit pels passadissos en sentit cap al tren o autobús, l’esperança, el viatge i la sortida. Dins del viatge vam trobar els companys, les anècdotes, retrats, parts del cos que ens criden l’atenció i els auto-retrats. Com el llibre imprès té una entitat especial en el projecte, en aquestes sessions vam posar molta atenció a les parelles de pàgines que queden enfrontades.

Finalment, el llibre conté 105 fotografies de 36 autors que retraten 26 ciutats.