Al final, sempre arribes al teu destí

Ningú se n’adona? Ningú es queixa? Em pregunten moltes vegades quan veig les meves fotos de passatgers. Els entenc, en part. Encara que els espais en què fotografiem siguin públics, els moments són íntims. En la locura de la masificació citadina busquem intimitat en l’anominat de la multitud. Observar aquell espai sembla ser alguna cosa inquietant per a qui el considera íntim. Es dóna per sentit que els altres passatgers tampoc estan interessats en els seus companys, que tots comparteixen el codi de no-existir simultàniament en el mateix espai… potser és més un no percebre compartit, una ceguesa auto imposta. Si no portéssim càmeres però miréssim amb la mateixa presència que pot tenir aquest llibre mirant amb els nostres ulls segurament ens enfrontaríem al mateix problema, una transgressió. Algú somriuria, sí… però serien els menys.

A la ciutat, i especialment al transport públic, és pecat mirar. Una mirada sempre és un mirall i crec que no ens voldrem veure en aquell metro, en aquell autobús. Una fotografia és gairebé el mateix. El llibre, una conseqüència inevitable, ens desnuda aquells moments íntims de passatgers dispersats pel món. Passatgers que semblen no voler estar allà. Les seves ments, des d’aquest moment, estan en una altra part. Però allà mateix estem nosaltres que realment estem. Perquè no podem deixar de ser testimonis del nostre temps i no podem mirar a un altre lloc quan ens enfrontem a aquests espais, a aquestes mirades, a aquestes fugues.

Alguns d’ens hem medit

ed molt sobre fotografiar, estar, la ciutat, la mobilitat, abans d’iniciar la publicació de les fotografies. Altres només segueixen el seu instint. Crec que tots compartim una barreja de necessitat, obsessió i, en diferent mesura, convicció que el nostre temps ha de ser conservat per al futur i sentim una seducció cap a l’espai de flux d’almas en el transport públic.

La trilogia Passengers existeix per deixar constància de com hem viscut els anys de l’entrada massiva de dispositius mòbils en els espais urbans. Perquè aquestes fotografies es puguin mesclar en un futur llunyà amb les de Walker Evans i pintar un timeline visual que no només mostrará el canvi dels passatgers sinó també de la manera en què la fotografia, l’edició i les arts visuals es transformen d’un model autor-editor singular a processos participatius en línia i lingüísticament i geogràficament dispersos.

La web també donarà testimonis de l’acumulació que ara sembla desmesurada amb un arxiu de més de dotze mil fotografies en 6 anys creats per 76 autors de 45 països i 339 ciutats, però que segurament en poc temps serà alguna cosa normal o fins i tot petita.

Passengers Vol. III acaba la trilogia amb fotografies que van des del 2013 fins al 2015. Al llibre trobem 42 imatges de 12 autors. Són el resultat d’una edició de 7515 imatges de 71 fotògrafs. La selecció de la primera ronda va dur més d’un any. Els editors podien donar un vot per acceptar la imatge com a part del nou llibre. El procés va ser individual utilitzant eines en línia. Després d’aquest treball de selecció no teníem clar que poguéssim fer un llibre més que tingués un fil comú… fins que vam veure les imatges elegides pels 4 editors en conjunt. Va ser una sorpresa veure que vam trobar una coherència dins d’aquestes set mil fotos i entre els quatre. La segona, tercera i quarta volta d’edició va ser presencial amb unes 300 fotografies impreses en paper.

En la trilogia podem veure com canvien l’estètica mòbil, els dispositius apareixen en la vida diària, les càmeres veuen més, els autors canvien les seves distàncies i els editors es fan més grans en les fotos de @passengers ;-)

Passengers ha estat un projecte que ens ha portat per moltes estacions durant 9 anys. Ens ha ajudat a acortar distàncies amb els nostres companys en molts països i esperem que serveixi per acostar la comprensió de com hem viscut el principi del segle els habitants de les ciutats.