Dades tècniques
- Escultura de vídeo interactiva. 1,1m x 1,1m x 60cm.
- Resonàncies magnètiques de peus i genolls. Ecografies de ronyó. Radiografies de tòrax, mandíbula i dents.
- Vídeos en format GIF animat. Imatges en JPG.
L’obra està formada per 6 RasperriPis. 5 d’elles són del model 3 amb una pantalla de 3,5” i una carcassa transparent. Aquestes pantalles es troben al voltant del tòrax, sortint d’una “columna vertebral”. La carcassa transparent permet veure l’interior dels mini ordinadors. El tòrax està format per una Pi model 4 amb un monitor de 24” i una webcam.
Codi font a github.
#Selfie_v2
En els últims anys ens hem aficionat a publicar la nostra imatge. Una imatge construïda del que volem mostrar de nosaltres, de la nostra vida. Així creem un personatge que publiquem, exhibim, venem, a vegades, fins i tot en busca d’amor. Algunes caiguem a la trampa de creure que aquest personatge és real, que són ells.
En aquesta distòpia psicològica i espiritual és més difícil. Projectem un personatge que ha nascut de convencions pròpies de les xarxes socials. Convencions que es generen i evolucionen globalment. Encarrilades per una idea de “felicitat” estandarditzada i, moltes vegades, dirigida per publicistes i “influencers”. Fins a quin punt l’hem triat?
Els ossos a les imatges, sense deixar de ser meus, són, al mateix temps, “iguals” o difícilment reconeixibles entre els d’altres humans. Atravesso la pell per fer-me indistinguible, fer-me un amb els altres. Per dins em parez més a tu.
Les imatges provenen d’estudis mèdics reals sol·licitats per professionals de la salut durant alguna dolència o seguiment. Amb això he volgut usar el dolor físic com reflex del dolor espiritual que impulsa a la societat a llançar-se a una construcció d’un imaginari de felicitat gairebé obligatòria que utilitza fins al darrer recurs per construir i dirigir una conducta tipificada i domesticada. Una tipificació tan salvatge com la d’alguna religió que no permet votar a les dones però molt més subtil. No prohibeix, però encamina comportaments. Així, ni tan sols somies amb fer alguna cosa diferent, perquè ho has “elecció” tu.
Tot aquest capritx ens cega. Ens allunya de nosaltres mateixos. Una societat que aconsegueix obligar els seus membres a sentir la necessitat de crear, publicar i compartir una imatge d’ells mateixos adherint-se a algun estàndard és una societat més polaritzada i estereotipada. No és llibertat.
Si encara volguéssim saber qui som només hem de mirar-nos als ulls en un mirall i entrar a la nostra ànima. Des d’allí podríem sentir aquell “per dins em parez més a tu”.
Per seguir aquesta idea l’obra reflecteix als espectadors que s’acosten a ella simulant un mirall que mescla el visitant amb els meus ossos, adherint la naturalesa dual dels miralls. Reflecteix la veritat i ressalta la mentida depenent de la intenció de la mirada. Pot ser usada com a alegoria a: que tu i jo som un, que els teus ulls poden estar al meu cor, pots veure’t als ulls i reconèixer-te o simplement pot entendre’s com un artil·ligi informàtic. Tot és veritat a la vegada. Així recordem que ni la imatge, ni el mirall (ni la càmera) ajuden en el camí, només la intenció pot desxifrar el soroll.
L’obra permet a l’espectador portar-se un record #selfie_v2. El stream de vídeo pot ser capturat per l’obra i descarregat pel visitant.
L’escultura i totes les peces estan disponibles com NFTs a OpenSea.
Curiositats
L’observador curat notarà que els vídeos de les resonàncies donen “saltos”. Les seqüències de les imatges semblen estar “mal fetes”. El programari de visualització dels estudis mèdics al exportar el format vídeo ordena els fotogrames com 0,1,10,11,2,3. Un error informàtic bastant comú. Al veure-ho em va semblar molt interessant relacionar #Selfie_v2 amb “God is in the bugs”.
Galeria
