Des dels seus orígens la fotografia no ha canviat més que en els seus aspectes tècnics, el que, a la meva opinió, no té major importància.
La fotografia sembla una activitat fàcil; és una operació diversa i ambigua en la qual l’únic denominador comú entre els que la practiquen és l’eina que s’utilitza. El que surt d’aquella càmera no és ajeno a l’economia d’un món de despilfarro, on les tensions són cada vegada més intenses i on les conseqüències ecològiques ja són desmesurades.
Fotografiar és retenir la respiració quan totes les nostres facultats es conjuguen davant la realitat huidiza; és llavors quan la captació de la imatge suposar una gran alegria física i intel·lectual.
Fotografiar, és posar la cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira.
En el que a mi respecta, fotografiar és una manera de comprendre que no pot separar-se dels altres mitjans d’expressió visual. És un mode de cridar, de alliberar-se, no de provar ni d’afirmar la pròpia originalitat. És una manera de viure.
La fotografia “fabricada” o posada en escena no m’interessa. I si la valoro en algun sentit, no pot ser més que a partir d’un punt de vista psicològic o sociològic. Hi ha els que fan fotografies prèviament amañades i els que van a la recerca de la imatge i la capturen. L’aparell fotogràfic és per a mi com un quadern d’esbossos, l’instrument de la intuïció i de l’espontaneïtat, el propietari de l’instant que, en termes visuals, qüestiona i decideix alhora. Per “significar” el món, cal sentir-se implicat amb el que el visor destaca. Aquesta actitud exigeix concentració, disciplina de l’esperit, sensibilitat i sentit de la geometria. La simplicitat de l’expressió es aconsegueix mitjançant una gran economia de mitjans. Cal fotografiar sempre partint d’un gran respecte pel tema i per un mateix.
L’anarquia és una ètica.
El budisme no és ni una religió ni una filosofia sinó un mitjà que consisteix en dominar l’esperit amb l’objectiu d’accedir a l’harmonia i, per compàsió, oferir-la als altres.
1976, PDF