“El merament curios no té dret… El Zen, com tota mística, serà comprès únicament per un místico que… no sucumbirà a la temptació d’obtenir en forma subreptícia el que l’experiència mística li denega” (Nota del traductor en: Zen en l’art del tir amb arc)
En la xerrada de Pepe Baeza em vaig informar que Braque havia recomanat a Henri Cartier-Bresson la lectura del llibre Zen en l’art del tir amb arc de Eugen Herrigel.
Amb aquest article pretenc explicar el que dic Fotografia intuïtiva. És l’estil de fotografia que més he practicat i des que sé que HCB basava la seva fotografia en el llibre de Herrigel he descobert que la meva actitud darrere de la càmera es basa en els mateixos principis que HCB, però amb algunes diferències.
Algunes frases que podrien resumir les idees de HCB sobre el que ell anomenava Fotografia del Natural, que estan molt relacionades amb el pensament budista i el llibre de Herrigel:
- “Fotografiar, és posar la cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira”
- “Em inspirava, sobretot el desig d’atrapar en una sola imatge l’essencial que sorgia de la escena”
- “…basta amb ser lúcid respecte a el que passa i ser honest respecte a el que es sent.”
Per a qui estigui interessat a llegir els articles de HCB complets podeu llegir Fotografiar del natural i L’instant decisiu al blog, però us recomano comprar el llibre.
En el Zen la conseqüència no requereix una causa. A diferència del racionalisme il·lustrat i les nostres arrels judeocristianes és més senzill: només importa l’ara, el moment.
Tot i que jo crec poder explicar-ho i tu poder entendre-ho cap a cap de les dues coses no té sentit, cal experimentar-ho. I la veritat és que tampoc cal recloure’s en un monestir per viure-ho, tot al contrari… i tampoc cal ser místico! El moment transcendeix el Zen.
Tot i que no sóc cinturó negre de res crec que la meva experiència és suficient per saber una mica d’arts marcials. Els practicants d’una art marcial s’exerciten diàriament mecanitzant moviments que es sincronitzen amb la respiració i una actitud. Fàcil de dir, aquestes tres etapes (moviment, respiració, actitud-sentiment) poden portar una vida a l’estudiant… una vida o un instant. Un instant? Sí, però això el deixo per a debats cara a cara.
L’objectiu final dels exercicis d’una art marcial és que el guerrier, en ser atacat, no pensi només actua. Aquel acte de defensa es considera art perquè és la combinació de tècniques apreses durant anys que són escollides de manera automàtica pel guerrier-artista i executades sense pensar, sense esforç i sense cap intenció, simplement succeeixen. La combinació escollida és única i irrepetible.
Algú pensa que un ballarí calcula cada moviment que fa en una funció? Les arts marcials, simplificant, són com la dansa o la música un conjunt d’habilitats tan interioritzades que “simplement succeeixen”… com un sol de guitarra o esquivar un obstacle mentre conduïm una bicicleta.
Què tenen a veure l’art del tir amb arc, la fotografia (segons HCB), l’Aikido i el Hip-hop?
Usar el cervell de manera no lingüística, com no sóc un expert en intel·ligències, potser aquestes tres característiques ajuden a explicar-me:
- l’anul·lació del racionalisme, o control conscient, en el moment de l’acció
- l’explotació del subconscient
- intel·ligència espacial
No hi ha res màgic en l’assumpte i no és propietat dels orientals, només que els occidentals hem tragat, volent-ho o no, a Descartes i la seva famosa “penso, després existeixo”. Els orientals saben que existeixen també mentre dormen… sort que a alguns humans no s’ha oblidat.
Per fer-ho, encara més pagà, un altre exemple: quan estem en un espai ple de persones, a vegades, reconeixem una d’elles per sobre de totes, per exemple a algú especialment atractiu, però no la buscàvem. Es acostuma a pensar que aquesta persona fa alguna cosa per ser més visible, però no és realment així. La majoria de vegades el nostre subconscient la reconeix i ens crida l’atenció. El subconscient reconeix un patró i “toca el timbre”, però nosaltres estàvem parlant de futbol, política o fotografia. Així funcionen les arts marcials. L’entrenament converteix la tècnica en instint.
En el moment de la captura hi ha dos grans problemes a resoldre: la màquina i l’art. La màquina i tots els seus detalls tècnics requereixen un aprenentatge que depèn de la complexitat de l’aparell, no és el mateix disparar una D300, una rangefinder de carrete o una Lomo.
Més o menys costosa, amb la pràctica, qualsevol màquina és dominable. La pràctica i cert grau de coneixement en aquest aspecte és necessari, però només fins al punt que no ens resten temps quan estem disparant, quan estem davant del subjecte.
És infinitament més senzill disparar una càmera que invertir la força d’un atacant per fer-lo volar tres metres només utilitzant les mans com a l’Aikido.
Moltes vegades m’han preguntat com configuro la càmera i, els tecnòcrates de la fotografia, no em creuen quan dic: en automàtic. Quan estic a la rua, la majoria de vegades la meva càmera va en P, ISO-auto i enfocament automàtic. La meva D300 sap més de tècnica que jo. Si deixo el balanç de blancs fix és per una costumbre analògica “day-light”, romàntic, més que altra cosa.
El que importa és respirar, veure, olorar, escoltar, obrir el subconscient deixant que em guiï i no pensar en la càmera.
Composar? No, respirar. Totes les regles de composició venen del estudi de com miram. Estudiem com el nostre subconscient analitza una imatge. Deixem que el subconscient veig i no necessitarem saber com meter la realitat dins del marc. Perquè això és el primer error, creure que cal fer alguna cosa. El primer que ens ensenyen quan parlen de composició és que estem retallant la realitat i metent-la dins d’un quadre… trist reminiscència pictorialista. Els nostres ulls no veuen l’univers complet retallar està en la nostra naturalesa, no podem evitar-ho. Sempre estem el·legint què veiem, a quina part del nostre camp visual, ja limitat, li donem més atenció. Els nostres ulls no tenen zoom, però el cervell sí.
Tornant a l’exemple pagà anterior, quan una persona molt atractiva entra en una habitació i la nostra vista es dirigeix cap a ella el nostre angular és el mateix, no canviem d’ull, però la nostra atenció es centra, i per un instant, no hi ha res més a l’habitació. Potser ens ha atrapat la seva camisa vermella, el color dels seus ulls, les seves corbes o qualsevol detall, però en aquell instant els nostres “ulls” no veuen res més.
Conseguir això amb una càmera és la primera part de la fotografia intuïtiva i fins aquí coincido amb HCB. Però per a mi la cosa va més enllà. Utilitzo la mateixa intuïció en l’edició.
Com triar entre tres disparats gairebé iguals? Sense pensar, el primer pensament és el correcte. Una vegada més baso la meva decisió en la capacitat subconscient de veure més que el que puc entendre.
Això no vol dir que no hi hagi que pensar, es pot reflexionar tot el que es vulgui, justament fins que has de disparar, en el moment decisiu la ment ha d’estar desconnectada.
Jodi Cobb, reconeix que una de les seves fotos de portada de National Geographic va ser un reflex, no va veure el que estava fotografiant, només eren ombres en un instant. Ombres en un instant portada de National Geographic això és fotografia intuïtiva, o fotografiar del natural.
La foto que encapçala l’article és una de les meves fotos intuïtives. Tinc un particular carinyo perquè realment no tenia ni idea del que feia, ni quan disparava, ni quan la seleccionava. Era la primera vegada que assistia a la Campus Mac per donar una classe de fotografia. Al final vaig volar una mica i fer uns disparats de record. M’ha cridat molt l’atenció els cables i les connexions. La Campus Mac, és un encontre entre fans d’Apple que volen aprendre, conèixer a altres fans i divertir-se, connectar, en definitiva.
Al arribar a casa volia penjar el PDF de la presentació i necessitava una foto. Estava cansat i no volia menjar el coco i vaig seleccionar sense prestar massa atenció aquesta foto, en la qual casualment, tot es connecta. Estic segur que si ho hagués volgut fer no m’havés sortit. Heu vist la velocitat a la qual es mouen aquests protectors de pantalla? Quina probabilitat hi havia de que casi totes les línies del protector connectin amb un cable? Aquesta foto és una casualitat? Per a mi no ho és. No hi ha casualitat, és intuïció, deixar que el subconscient prengui el control i trobi el moment decisiu perquè és infinitament més ràpid i capaç de veure que la nostra raó… i no cal ser monjo Zen per experimentar-ho, només deixar-se portar.
Originalment publicada a Barcelona Photobloggers