De camí a la xerrada pensava «el pesat de Cartier-Bresson una altra vegada, no hi ha un altre de qui parlar?» però com el ponent era Pepe Baeza em va animar a anar i va valer la pena, la ponència va ser amena i el tema m’ha fet revisar tot el que penso sobre fotografia. La fascinació que tothom sembla tenir per Henri Cartier-Bresson m’ha fet cansar. La fotografia només és un instant? William Klein deia que la vida d’un fotògraf són uns segons, la suma de centenars d’instants a 1/125s. Quantes fotografies arribes a conèixer d’un fotògraf? Em preguntava Quants conec de la seva vida 1 segon, 2…?
Entenc que cert tipus de fotografia es rinde al moment, però el culte a HCB em sembla desproporcionat. Quan vaig veure per primera vegada A View From an Apartment em va fascinació, més ho va fer quan vaig saber que Jeff Wall havia llogat l’apartament i fet viure una de les models en ell per gairebé un any per fer la fotografia. Definitivament hi ha més a la fotografia que “l’instant decisiu”.
Però aquesta “rabia” prové més de la marca HCB que de la seva fotografia o el seu pensament. Siendo realistes sense marketing res no té èxit i HCB va fer un excel·lent marketing del seu treball, tant que es va convertir en un Déu de la fotografia i això em molesta.
Una de les frases de Pepe va ser el que acabo de desatar la meva furia, una recurrent a les xerrades i a totes les converses “artístiques” relacionades amb la fotografia: “la coherència”. Què és ser coherent? Pel que he arribat a entendre ser coherent és una cosa així com ser inútil, és a dir, fer el mateix durant tota la vida, i, a més, defensar-ho. Una cosa és transcendir per una etapa del teu desenvolupament artístic, com podria ser el cubisme, però una altra, molt diferent, és haver utilitzat només una tècnica durant tota la teva carrera. Si després de 10 anys de fer el mateix no ho fas mínimament bé o no t’has inventat un “discurs” per vendre’l és que ets massa inútil, és a dir, que no arribes ni a ser coherent.
¡Ah! Per cert, ¡ Cindy Sherman també és coherent! I és encara més intel·ligent, deixa que el discurs se’l escrigui mentre segueix jugant a disfressar-se davant la càmera, com ho feia per hobby a les festes d’adolescent…
Totes aquestes rabietes tenen una cosa en comú, el mercat de l’art. Ser “coherent” és l’única manera d’estar venible. El mercat és curt de vistes, no entén sinó és capaç d’encasellar. Fes de tenir “un estil”, “ser reconeixible”, “ser marca” i la millor manera de aconseguir-ho és fer sempre el mateix.
Guillermo, víctima contestatària de les meves dubtes existencials, em va dir que buscava genis no fotògrafs… anem, que “se m’iba la perola”… Potser demano massa. És que sóc d’ells que creuen en la recerca, estic acostumat a veure retrospectives d’artistes que han fet de tot en la seva vida i durant tota la seva vida.
Què passaria si Metálica es posés a tocar Sardanes? Els deixarien? Els sabrien? Tranquils la discogràfica no els deixarà.
El que no m’esperava era la relació amb el budisme, això va canviar la meva relació d’aborritud-odi a una d’amor-odi amb HCB. Això és el que m’ha fet publicar l’entrada amb tant retard. Pepe ha aconseguit que llegeixi Fotografiar del natural i Zen en l’art del tir amb arc i medite sobre com fotografi, com miro, he mirat i vull mirar. El resultat és Fotografia intuïtiva.
Originalment publicada a Barcelona Photobloggers