Sincronitzats al ritme urbà és difícil qüestionar-se. Nos arrastra com la corrent d’un riu que no sabem a on va. Quan de sobte som una gota desprenguda del conjunt i caiem verticalment, sentint el vertigen de la cascada adquirim una consciència distinta de la nostra pròpia naturalesa.
Després del golpe tornem a ser part del tot, i, encara que només sigui per la diferència de velocitat, podem sentir la quietud del estanque.
És el ritme de la vida, però hi ha escenes que se’ns apareixen i modifiquen aquest ritme habitual. Què hi ha en aquesta escena que “té” que ser fotografiada?
Aïn no són imatges, a vegades, no arriben a ser-ho. Són vivències visuals. Algunes codifiquen totes les nostres influències, altres expliquen com ens sentíem, altres són intents d’atrapar l’esperit de la llum.
Són un misteri que encierran tensió i calma al mateix temps, no són instants decisius, són vivències condeses.
Més tard, algunes d’elles seran descodificades, es converteixen en sèries o passen a l’oblit, però el realment important és aquesta capacitat que tenen algunes escenes de disminuir el ritme, d’impresionar-me encara que no es converteixin en fotografies. Per això faig fotografies, per viure el procés del misteri, es revele o no.
Originalment publicat al Blog SanDisk de PHEspaña.