La setmana passada un centre cultural de Barcelona em va contactar per contrastar idees sobre un projecte. Tinguérem una conversa d’un parell d’hores en la qual vaig explicar l’experiència de Barcelona Photobloggers en l’organització de projectes participatius de fotografia. Al final, em va quedar la sensació que aquesta conversa podria ajudar més centres i he decidit publicar-la esperant que el nivell de les crides “participatives” augmenti, sobretot, que augmenti el respecte als participants.
Normalment, en el context de les institucions culturals establertes un projecte participatiu en xarxa és una acció de màrqueting i s’ha de fer amb uns objectius quantificables i s’orienta a un públic definit.
Un projecte de participació en xarxa no és publicar una pàgina web i convidar a 1000 persones. Un projecte de participació és un complement a una exposició. Per tant, ha de ampliar-la, qüestionar-la o afirmar-la. Ha d’integrar-se a l’espai expositiu i al discurs. No és un joc per atraure el públic, és cultura. La secció participativa ha de ser interessant per a tots els visitants, no només per als que han enviat fotografies.
Hi ha altres formes de promoció en xarxa que es poden utilitzar i són menys arriscades. Els projectes participatius són molt potents però impliquen esforç i risc. Esforç de crear un espai compatible i continu en l’exposició estable i un risc a canviar les regles del joc de centre-habla, públic-escucha.
La participació en xarxa és sempre un camí de dues vies. Si demanes al públic que participi entregant contingut, has de donar-li alguna cosa a canvi, alguna cosa que li interessi en temps i forma. Coneixer els interessos del públic al qual ens dirigim és molt important. Les persones que dissenyen i gestionen la comunicació en xarxa per a la participació han de ser un més en el joc, tenir interessos i preocupacions similars al públic objectiu, i, al mateix temps, un coneixement de l’entitat per a la qual estan treballant. Això es sol aconseguir amb equips mixtes. Es pot treballar amb algú que conegui la institució i, a més, és necessari comptar amb el suport de “gent de la calle”, persones que formen part del públic objectiu.
És clau que al principi de la participació tots els termes estiguin clars i no canviïn ni estiguin oberts. El que guanya i entrega el participant ha d’estar escrit en els termes i condicions. Encara que durant el procés de la campanya existís la possibilitat d’ millorar les condicions no té sentit. No acostumem a valorar els regals, sí les recompenses. Si regales alguna cosa que no estava en els termes inicials la gent tendirà a no valorar-la.
En aquests dies un altre centre cultural de Barcelona està convidant a participar amb la frase “envia les teves fotos, hi haurà premis”. “Quins premis? Què faran amb les meves fotos? Les meves fotos estarien a l’exposició?” són les primeres preguntes que es farà qualsevol potencial participant. Aquestes dubtes han d’estar perfectament explicades en la comunicació de la convocatòria i no poden canviar.
Un altre tema important és la validació del convocant. Els usuaris no confien en entitats sense rostre. Les convocatòries de Barcelona Photobloggers les fan els membres que dirigeixen l’associació, amb noms, cognoms, mails i telèfons de contacte. No ens “escondem” darrere del nom d’una entitat. La credibilitat a la xarxa és de persona a persona. Les entitats es construeixen a partir d’aquest (salvo que siguis el MoMA). Qualsevol dubte estem sempre a l’abast, la gent ens coneix per les nostres activitats i per l’assistència a activitats d’altres institucions perquè la fotografia és el nostre interès més enllà de Barcelona Photobloggers. A cada inauguració, estem allà amb les camisetes puestes perquè qualsevol que vulgui conèixer-nos ens trobi.
Perquè una convocatòria tingui èxit és necessari un mínim de dos mesos on‑line, amb tot el programari i la publicitat funcionant. I és un mínim molt mínim. Normalment quan encarrem aquests projectes intentem tenir quatre mesos per davant.
L’objectiu final de tota participació ciutadana en un projecte cultural és la felicitat dels que juguen el joc. Les persones que apunten per entregar el seu temps i material al centre per enriquir un producte han de sentir que són part de alguna cosa, que se’ls valora, escolta i premia per el seu esforç. Aquest sentiment crearà “fans”, fans de veritat, fanàtics del centre/museu. Els “fans” a les xarxes són la clau per tenir publicitat a gran escala sense despeses. Són els que sempre estaràn a les activitats… són els que elevaran el nombre de visitants no de manera puntual sinó de manera constant.
Fa molts anys un company em va dir: “som payasos, això és el nostre treball”. Els gestors culturals som payasos, el nostre objectiu és difondre en un marc més pròxim a l’oci que al pensament. Això és especialment cert en projectes participatius oberts. Toda l’experiència ha de ser un plaer per al públic que assisteix i per al que assisteix i participa. Si estàs llegint això i veus que a tu el de payaso no et va és millor que dissenyes un projecte participatiu obert a públic general.
És preferible no iniciar un projecte sinó que es pensin i madurin bé totes les etapes. És preferible esperar al següent. El risc d’obrir la comunicació amb un producte inmadure és perdre el respecte del participant, que pot arribar a jugar una vegada, però que no volrà estar en cap iniciativa futura.
Barcelona Photobloggers nascut de la interacció en xarxa d’usuaris de photoblogs. Des del 2006 organitza projectes participatius i col·laboratius en xarxa per a galeries, centres culturals, centres comercials i ajuntaments. Ha desenvolupat programari específic per a la participació en xarxa per a contingut fotogràfic.
Més informació sobre els projectes de Barcelona Photobloggers.