Fa unes setmanes, seleccionant fotos per al fotoblog, em vaig trobar amb aquesta parella d’imatges. Em va semblar interessant fer una sèrie d’entrades amb les preguntes que tinc durant els processos d’edició. Encara que al final deixo alguna certesa, la majoria són interrogants.
Habíem començat a seleccionar buscant un conjunt de street photography i al veure aquestes fotos es disparà l’eterna qüestió ¿què és street photography?
La definició general que més m’agrada és la de London Festival of Photography “un-posed, un-staged photography which captures, explores or questions contemporary society and the relationships between individuals and their surroundings.”
Però la cosa no acaba allà, perquè surge la pregunta ¿què no és street? és gairebé més important que la primera. I per aclarir això m’agrada la frase de Nick Turpin “It is a simple ‘Zen’-like experience…”
Ambdues parts coincideixen de llum amb les idees de Rafa Badía, l’aspecte documental i el lúdic. Els dos eixos principals que s’han de traduir en el tercer: l’estètic.
En aquestes fotografies, tomadas amb segons de diferència, l’experiència és la mateixa, però no serveixen de la mateixa forma a l’aspecte documental i per descomptat no tenen la mateixa càrrega estètica. És en el supòsits documental relacionat a la street photography on estan els meus principals problemes filosòfics, que abordo des d’una perspectiva personal, en el que podríem anomenar el “camí de l’autor”.
Vaig començar a fer street photography per una necessitat irracional i inexplicable, com empieço gairebé tots els meus treballs. Però el temps ha afegit una convicció: “el nostre temps i lloc han de ser retrats”. Aquesta certesa va néixer davant les fotos de Joan Colom. Entre les seves fotos i els meus ulls hi havia un contrast. En aquella època fotografava molt el Raval. El vincle “el meu lloc” versus “un altre temps” és la clau per comprendre la importància de la street photography. Entenc que la pràctica sistemàtica del gènere és un llegat que transcendeix l’autor i el subjecte. L’autor només és útil com a missatger.
El llegat de Colom, Winogrand, Evans, Maier i tants altres transcendeixen el seu estètic i ens transporten a un altre temps, a mons que han desaparegut. No em emociono per la composició, l’estil o la coherència sinó per com funcionen com a finestres al passat, per la seva capacitat de contar una història.
Em crida l’atenció la roba, les tipografies dels diaris i els seus titulars, els cotxes. La tetera del bar, que de ser París podria seguir sent gairebé la mateixa, però si la foto és de Nova York segurament avui seria completament diferent.
Moltes vegades faig un exercici ¿què conta la meva foto d’aquest temps? Envejeceran com les de Colom. ¿Dins de 50 anys la serie de llibres Passengers tindran el pes que avui tenen els de Evans, Baudrillard, Agou o Davidson?
Si una foto pot respondre a aquestes preguntes comença a semblar-se a la street que vull aconseguir. No disparo street per consumir-la avui, sinó perquè sigui consumida dins de diverses generacions.
Fins aquí l’primer eix i el primer post. Seguiré amb l’aspecte lúdic/zen en el següent, i si tinc valor, potser, m’atreveixo amb un tercer d’estètica (sempre des de la meva visió personal).
Quina foto vaig triar? Per ara les dues. La de la dreta entra millor dins la meva sèrie street portraits i l’altra era més comercial per al consum a les xarxes socials i va ser publicada al fotoblog. Normalment edito en salts de temps. Fa una primera selecció durant o immediatament al arribar del viatge. Una segona un any després. I una altra, la definitiva, en algun moment posterior. Aquest parell va ser el rompedor de cap a la segona volta.
PD: sí el títol és un guiño a la sèrie “Cosmos: un viatge personal” de Carl Sagan, especialment al primer capítol “En la orilla del oceà còsmic”.